De la Por al Fàstic // 6è Cicle Parlem Contemporani? Convent de les Arts d’Alcover 2019

Com pot ser que un procés lent i cec aconsegueixi construir alguna cosa que pot construir alguna cosa que un procés lent i cec no podria construir per si mateix? Si us sembla que aquesta pregunta no té resposta, que és una pregunta retòrica és que encara esteu encantats per l’embruix que Darwin va aconseguir trencar (Dennet)

Què succeeix en aquells llocs físics o mentals reconeguts? Hi ha sorpreses esperables en el nostre umwelt familiar? En el medi, l’entorn en què es desenvolupen i es comuniquen els seus diferents membres i entenent família en el sentit més ampli possible, com a grup relacional pertanyent a un entorn?

L’ontologia de l’artista només es dispara a partir del descobriment de nous oferiments, oportunitats per a enfilar-se a escales amb accés a noves visions de l’entorn, buits on amagar-se a mirar sense necessitat de formar part del seu reconegut umwelt, espiells indiscrets, forats pels quals escapar de la seva confortable estança.

El microcosmos que habitem és ple de persones conegudes, germans, germanes, pares, mares, avis, àvies, fills, filles, cadires, llits, olles, taules, tisores, flors, gots, escales, colors, veus, pentinats, olors, sabates, músiques que podem estimar, odiar o les dues coses alhora, que ens retenen en un espai de confort anguniejant fins al fàstic. Sortir a respirar de forma conscient requereix assumir el risc de la rebel·lia, assegurar-se abans que serà possible suportar la diferència, l’estranyesa de la novetat, estar disposat a superar la por.

L’essència de la civilitat és la capacitat d’interactuar amb l’estrany, però de forma habitual el perill representat per l’estrany, fa que la diferència sembli cada cop més amenaçadora, tot se’ns complica, sentir-nos còmodes amb la pluralitat, amb la divergència sembla cada cop més angoixant, tot ens empeny a amagar-nos en el refugi uniforme i monòton del familiar, a deixar al cervell rèptil decidir el següent pas, tal com ho resumeix Sharon Zukin “ningú sap parlar amb ningú”.

Text del full de sala i fotografies – Kandi Álvarez-